LES OBRES INACABADES SÓN LES QUE MÉS S’ASSEMBLEN AL MÓN, SEMPRE EN ESTAT DE TRÀNSIT.

Les nocions d’obra perfecta i d’obra inconclusa han estat sotmeses a canvis continus. En èpoques clàssiques, l’inacabament s’interpretava com una «falta», però aquesta distinció es va fer cada vegada més porosa i la modernitat es va sentir cada vegada més atreta per aquesta condició fragmentària, que considerava més vivaç i autèntica, més emocionant, plena de suggeriments. Com una alenada d’aire fresc.

Mentre que l’obra mestra se’ns apareix envoltada d’una aura sagrada que ens paralitza amb la seva perfecció, l’obra fallida, trencada o esbossada que descobrim al racó d’un museu brilla amb un centelleig especial, perquè és més favorable a la sorpresa i a les connexions inesperades, a les mirades menys permanents. Com si amagués un secret que se’ns escapa, però que ens fa venir ganes de saber-ne més i d’entendre.