Blau. El color del modernisme
El color blau defineix el caràcter espiritual i estètic de l’art d’entre segles, representa un vincle poètic entre els fenòmens de la natura i els estats anímics.
Les obres modernistes s’omplen de paisatges crepusculars, de cels a mitjanit, de paratges muntanyosos, de platges i de mars, però també d’escenes quotidianes i de retrats que fan servir una gran varietat de blaus per manifestar el misteri o el subconscient.
EL 1888, EL POETA RUBÉN DARÍO VA DESCRIURE EL COLOR BLAU COM “EL COLOR DEL SOMNI, EL COLOR DE L’ART, UN COLOR HEL·LÈNIC I HOMÈRIC, COLOR OCEÀNIC I DEL FIRMAMENT”.
“Blau, el color del modernisme” s’endinsa en l’esperit d’una època marcada per la presència del blau i de les seves connotacions. Es tracta d’un període, el de finals del segle XIX i començaments del XX, en què es constitueix una poetització estètica basada en la relació entre els paisatges, els fenòmens de la natura i els estats anímics. Aquesta correspondència entre la naturalesa i el jo s’inscriu en el projecte de la modernitat, transita pel simbolisme i veu néixer el cinematògraf.
La poesia i l’art del modernisme s’omplen de paisatges crepusculars, de cels a mitjanit, de paratges muntanyosos, de platges i de mars, però també d’escenes quotidianes i de retrats que fan servir una gran varietat de blaus com a vehicle per traduir i manifestar el misteri i el subconscient, la bellesa i la immensitat, les tensions interiors i la solitud, la vida espiritual i el més enllà. A més, els matisos d’expressió s’amplien gràcies a l’aparició dels pigments sintètics: al blau d’ultramar (lapislàtzuli), l’anyil o el blau de cobalt de la paleta de colors, s’hi afegeixen el blau d’ultramar francès, el blau de Prússia o el ceruli.
Exposició organitzada per ”la Caixa” amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya i dels Musées d’Art et d’Histoire de Genève.
L'ART ÉS EL COLOR BLAU
El protagonisme que pren el blau a finals del segle XIX no és totalment nou. Anteriorment, el romanticisme ja havia concedit una atenció particular al simbolisme dels colors, entre els quals el blau, que representava virtuts poètiques. No en va, Victor Hugo sostenia que l’art c’est l’azur, és a dir, que l’art és el blau. També els poetes simbolistes atorgaven al blau valors i atributs fonamentals, com Charles Baudelaire, que considerava que emergia de la bellesa enigmàtica de les ombres per esdevenir un símbol vinculat a l’inabastable, mentre que Stéphane Mallarmé s’aventurava a la recerca de l’ideal de bellesa absoluta a través de l’eternal atzur. Rubén Darío, des de terres americanes, s’inspirava en la poesia francesa
Vols rebre totes les novetats sobre CaixaForum puntualment en el teu correu?
per escriure, el 1888, el llibre Azul..., d’influència decisiva en els modernistes. En aquesta obra descriu el blau com “el color del somni, el color de l’art, un color hel·lènic i homèric, color oceànic i del firmament”.
A finals del segle XIX, en paral·lel al modernisme, neix el cinema. En els seus inicis, s’aplicava el color manualment fotograma a fotograma amb pinzells, plantilles o tints. Així s’aconseguia crear atmosferes que sovint responien a un codi d’ús simbòlic; per exemple, el vermell expressava perill, el groc, alegria, i el blau, la nit. No es pot parlar de cinema en color fins a les dècades dels anys vint i trenta del segle XX, però si volem atendre als colors del modernisme i, concretament, al blau i a la seva rellevància, cal fixar-nos en les primeres pel·lícules acolorides.
