Imaginaris del naufragi

A l’exposició “Naufragis, arqueologia submergida” aprendrem com al fons del mar s’amaga la història de la nostra humanitat. La possibilitat del naufragi, sigui individual o col·lectiva, forma part dels nostres mites culturals més arrelats. L’actualització d’aquests imaginaris ens convida a aturar-nos en allò que ens diu el naufragi, com a font de conflicte o com a promesa d’aventura, com a ferida oberta o com a metàfora de la intempèrie, per generar narratives que són un mirall de la manera que tenim de ser al món.

Herman Melville ens advertia a Moby Dick que el mar és una “terra incògnita” i, encara que l’ésser humà avanci en el seu coneixement, l’oceà continuarà sent una força incontrolable. Però, si no vas al mar, el mar ve cap a tu. Joseph Campbell assenyala el diluvi com un dels mites que més es repeteixen universalment des de temps ancestrals. I no és, avui, l’amenaça del diluvi, juntament amb llargs períodes de sequera, una manera d’anunciar el naufragi que ha de venir? Com afectarà el canvi climàtic les collites i la ramadera? Aquesta dualitat ens porta a qüestionar com afrontem la por i com ens unim o aïllem davant del desastre.

El mar simbolitza tant oportunitat com perill. Els naufragis no són tan sols fracassos, sinó que es converteixen en interrogants sobre la memòria i la comunitat. Ens conviden a reflexionar si l’oceà és un espai d’intercanvi o de separació. Fins i tot en històries infantils, com a La Sirenita amb la cançó “Bajo el mar”, s’associa el món submarí amb la llibertat. Cal caure, deixar-se portar, per tornar a començar? I què ocorre quan el mar és un viatge sense retorn? Com el supervivent es transforma en narrador d’aquesta experiència traumàtica?

Cicle comissariat per Albert Lladó.