Fa temps que les exposicions són travessades i amplificades per les xarxes socials i les noves tecnologies, però durant el coronavirus les seves capacitats i els seus dispositius sensorials s’han estès a través d’una mediació i una remotització més intensa. Les pantalles –en diferents fórmules de virtualització– ens han mostrat que una sala d’exposicions ja no és tan sols un lloc per ser visitat físicament. També existeix en les còpies digitals, en les reproduccions que la disseminen, la hibriditzen i en dilueixen els límits temporals i espacials.
Si una exposició és una instal·lació i la suma les seves prolongacions, seria possible, doncs, cercar noves maneres de moure-s’hi que tinguin en compte la seva condició? Unes càmeres, com a extensions dels moviments dels cossos d’Olga Álvarez, Pere Faura i Clara Tena, registraran altres vistes d’“On som. On podríem ser” tot experimentant potencials gestos protètics, especulant sobre un futur contingent, dansant amb una tecnologia encarnada.
Mireia c. Saladrigues (Terrassa, 1978) és investigadora i artista visual en el programa de doctorat de l’Acadèmia d’Art de Finlàndia, Universitat de les Arts de Hèlsinki, i representada per la galeria Àngels Barcelona. Tant la seva pràctica artística com la seva investigació indaguen les experiències de recepció de l’art i analitzen les institucions artístiques com a espais de producció social i econòmica, amb un èmfasi especial en la definició productiva i cultural dels rols del públic. Ha rebut nombrosos premis i beques, els més recents dels quals són KuVA Doctoral Trainee Position (2020-2021), Kone Publication Grant (2019), Kone Research and Art Production Grant (2015-2018), SAAR. Universitat d’Estiu d’Investigació Artística (2016, 2015, 2014), beca de KuVA per a investigadors del DFA i Materials (2019-2014), ETAC. Residència d’Investigació Artística (2014), OSIC - beca d’investigació i creació, Catalunya (2012).
Fitxa artística: concepte de la investigadora i artista Mireia c. Saladrigues en diàleg amb els ballarins Olga Álvarez, Pere Faura i Clara Tena