Vampirs. L'evolució del mite

MOLTS DELS GRANS CINEASTES HAN SUCUMBIT A LA TEMPTACIÓ DE REPRESENTAR LA SEVA PRÒPIA VISIÓ DEL MITE, COM MURNAU, DREYER, BROWNING, TOURNEUR, POLANSKI, HERZOG, COPPOLA, BURTON, BIGELOW I WEERASETHAKUL

Al començament del segle XX, la indústria cinematogràfica, acabada de néixer, es va apropiar ràpidament del mite del vampir, sorgit de supersticions gregues i àrabs antigues, estès a l’Europa Central durant l’edat mitjana i reforçat durant el segle XVIII en escrits científics i en novel·les del romanticisme anglès del segle XIX. La pel·lícula expressionista Nosferatu (1922), de F. W. Murnau, una adaptació lliure de la novel·la Dràcula, de Bram Stoker, es va convertir en una obra fonamental de la relació entre el cinema i el mite del vampir. La pel·lícula assenta les bases per a una visió metafísica del cinema com a art; l’art de l’embalsamament i la resurrecció, l’art de l’encarnació i la il·lusió. Des d’aleshores, el cinema i el vampirisme han estat vinculats en una aproximació teòrica sobre el personatge i representen dues facetes d’una mateixa narrativa estètica. Molts dels grans cineastes han sucumbit a la temptació de representar la seva pròpia visió del mite per transmetre alguna cosa sobre la seva pràctica artística, com Dreyer, Browning, Tourneur, Polanski, Herzog, Coppola, Burton, Bigelow i Weerasethakul. Dràcula és, sens dubte, el vampir més recurrent d’aquesta història cinematogràfica, i se n’han fet produccions arreu del món (Hollywood, Europa, Mèxic, les Filipines, Nigèria, Hong Kong, etc.).

L’exposició reuneix una selecció de la voràgine de pel·lícules de fantasia que ha propiciat el mite, des de projectes d’avantguarda fins a blockbusters. Relata les tensions entre el cinema i aquest mite, conscient de les metamorfosis del vampir que estan lligades intrínsecament a les transformacions del mitjà cinematogràfic. A més de mostrar pel·lícules i obres literàries, aquesta exposició temàtica exposa una selecció d’aparicions del vampir en altres disciplines artístiques, com ara els collages surrealistes de Max Ernst, alguns gravats d’Els Capritxos de Goya, les pintures inquietants de l’artista contemporani Wes Lang o la icònica imatge de Dràcula interpretat per Bela Lugosi utilitzada per Andy Warhol en la litografia titulada The kiss. El diàleg i les connexions entre pel·lícules i obres d’art proporcionaran els fonaments d’aquesta exposició multidisciplinària, que col·loca el cinema com a eix narratiu principal. Des de la seva primera aparició al cinema fins a les de la televisió al segle XXI, el vampir ha continuat ressorgint de les tenebres i desafiant els admiradors amb qüestions d’identitat. Ni mort ni viu, i fonamentalment marginal, el mite del vampir planteja la pregunta sobre la naturalesa del seu ésser. I, conseqüentment, fa que els artistes es plantegin la mateixa pregunta.